Sentencia contra Caixabank por usura reintegra 3.591,21€

Juzgado de Barcelona dicta sentencia contra Caixabank por usura en los intereses obligando a reintegrar 3.591,21€ a un cliente de Economía Zero.

El actor y la entidad celebraron un contrato de tarjeta de crédito Visa Classic con fecha 18/09/2015.

En el contrato se impusieron unos intereses TAE del 29,83% y una cláusula de comisión por impago / mora.

El demandante se vio obligado a presentar demanda extra judicial solicitando la nulidad de dicho contrato por su carácter abusivo y usurario.

La entidad se opone alegando que el contrato cumple con los requisitos de incorporación y transpariencia y que los intereses no son usurarios.

Finalmente la Magistrada del caso estima la demanda declarando nulo el contrato y dicta sentencia contra Caixabank por usura en los intereses condenando a la entidad a devolver todo lo pagado por encima del capital inicial dispuesto que son 3.591,21€.

En la sentencia contra Caixabank se imponen las costas del proceso a la entidad.

Doña María Lourdes Galvé Garrido letrada colaboradora con Economía Zero a llevado a cabo la sentencia contra Caixabank.

!!! RECLAMA CON ECONOMÍA ZERO TUS TARJETAS REVOLVING, CONSIGUE UNA SENTENCIA CONTRA CAIXABANK Y RECUPERA LO QUE ES TUYO !!!

Jutjat de Primera Instància núm. 49 de Barcelona

Procediment ordinari 351/2021 3J Matèria: Judici ordinari (altres)

Part demandant/executant: XXXX

Procurador/a: XXXX

Advocat/ada: María Lourdes Galvé Garrido

Part demandada/executada: CAIXABANK PAYMENTS & CONSUMER E.F.C., E.P., S.A.

Procurador/a: XXXX

Advocat/ada: XXXX

SENTÈNCIA NÚM. 191/2022

Magistrada: XXXX

Barcelona, 28 d’abril de 2022

ANTECEDENTS DE FET

Primer: A la demanda s’exercita l’acció individual de nul·litat de contracte de targeta de crèdit Visa Classic de 18 de setembre de 2015.

Es demana una sentència per la qual: Es declari la nul·litat per usura del contracte de targeta de crèdit objecte de la present demanda, i condemni a la demandada a la restitució al demandant de totes les quantitats abonades que excedeixin del capital disposat més interessos legals i processals, i el pagament de les costes del plet.

Subsidiàriament, que es declari la nul·litat per abusivitat de la clàusula de comissió per impagament/mora, i condemni a la demandada a la restitució al meu principal de totes les quantitats abonades en el seu concepte més els interessos legals i processals, i el pagament de les costes del plet. Recorda la demanda les circumstàncies del cas i diu que l’entitat demandada, Caixabank Payments & Consumer EFC, EP, SA, va oferir a l’actor contractar una targeta de crèdit amb una TAE de 29,83 %.

Segon: La representació de la demandada va presentar un escrit de contestació en el qual es va oposar a la demanda.

FONAMENTS DE DRET

Primer: És sabut que la Llei de repressió de la usura opera com un límit a l’autonomia de la voluntat que recull l’article 1255 del Codi Civil i és aplicable als préstecs, i, en general, a qualsevol operació de crèdit substancialment equivalent al préstec.

Segons el primer paràgraf de l’article 1 de la Llei de 23 de juliol de 1908, de la usura, un contracte usurari ho és quan hi ha un interès notablement superior al normal del diner i manifestament desproporcionat en relació amb les circumstàncies del cas.

La jurisprudència entén que no cal, a més, que hagi estat acceptat pel prestatari a causa de la seva situació angoixant, de la seva inexperiència o del limitat de les seves facultats mentals.

Així, la STS del Ple de la Sala 1a de 25 de novembre de 2015, diu que “a partir dels primers anys quaranta, la jurisprudència de la Sala va tornar a la línia jurisprudencial immediatament posterior a la promulgació de la Llei de repressió de la usura, en el sentit de no exigir que, perquè un préstec pogués considerar usurari, concorregueren tots els requisits objectius i subjectius previstos en l’art. 1 de la llei.

Per tant, i pel que fa al cas objecte del recurs interessa, perquè l’operació creditícia pugui ser considerada usurària.

Només cal que es donin els requisits que preveu el primer incís de l’art. 1 de la llei, és a dir, «que s’estipuli un interès notablement superior al normal del diner i manifestament desproporcionat amb les circumstàncies del cas», sense que sigui exigible que, acumuladament, s’exigeixi «que ha estat acceptat pel prestatari a causa de la seva situació angoixant, de la seva inexperiència o del limitat de les seves facultats mentals ».»

Aquesta llei és aplicable a tota operació substancialment equivalent a un préstec de diners. Segon: La STS del Ple de la Sala 1a de 25 de novembre de 2015 esmentada, entén que el percentatge que s’ha de prendre en consideració per determinar si l’interès és notablement superior al normal dels diners no és el nominal, sinó la taxa anual equivalent (TAE), que es calcula tenint en compte qualssevol pagaments que el prestatari ha de realitzar al prestador per raó del préstec, d’acord amb uns estàndards legalment predeterminats.

Aquest extrem és imprescindible (encara que no suficient per si sol) perquè la clàusula que estableix l’interès remuneratori pugui ser considerada transparent, ja que no només permet conèixer d’una manera més clara la càrrega onerosa que per al prestatari o acreditat suposa realment l’operació, sinó que a més permet una comparació fiable amb els préstecs oferts per la competència.

Es consideren usuraris els interessos a partir del doble dels interessos mitjans aplicats a aquest tipus de préstec. Concretament, la STS del Ple abans esmentada diu que “en el supòsit objecte del recurs, la sentència recorreguda va fixar com a fet acreditat que l’interès del 24,6% TAE a penes superava el doble de l’interès mitjà ordinari en les operacions de crèdit al consum de l’època en què es va concertar el contracte, el qual, considera, no pot titllar-se de excessiu.

La qüestió no és tant si és o no excessiu, com si és «notablement superior al normal del diner i manifestament desproporcionat amb les circumstàncies del cas», i aquesta Sala considera que una diferència d’aquesta envergadura entre la TAE fixat en l’operació i el interès mitjà dels préstecs al consum en la data en què va ser concertat permet considerar l’interès estipulat com «notablement superior al normal del diner»”.

Aquesta Sentència tan repetida entén que la càrrega de la prova sobre la justificació de l’interès aplicat recau sobre el banc. Concretament diu que la normalitat no necessita d’especial prova i que és l’excepcionalitat la que necessita ser al·legada i provada.

Tercer: La jurisprudència diu que la nul·litat dels contractes a què fa referència l’article 1r de la Llei d’usura de 1908, és la radical, la qual, a diferència del que s’esdevé amb l’anul·labilitat, no admet convalidació i si la convenció inicial és radicalment nul·la, la novació tàcita no pot operar la seva convalidació (articles 6 i 1208 del Codi Civil).

El motiu principal d’oposició s’ha de desestimar. Quart: Pel que fa a l’assentiment formulat de manera subsidiària i després de contestar a la demanda, assentiment que no es veu que sigui contrari a l’ordre públic ni perjudiqui a tercer, es fan les consideracions següents referides a la petició principal de la demanda que s’estima. La TAE del contracte pactat va ser del 29,83 %.

En el supòsit examinat per la Sentència de contínua referència, el TS considera com a notablement superior al normal del diner un interès del 24,6% TAE, que amb prou feines superava el doble de l’interès mitjà ordinari en les operacions de crèdit al consum de l’època en què es va concertar el contracte És evident, doncs, que el tipus de la TAE esmentat en el contracte (29,83 %) excedeix del normal del diner. Es compleix el primer requisit per considerar l’interès com usurari.

D’una altra banda, l’entitat no ha aportat els documents acreditatius del procediment que va seguir per concedir el crèdit, procediment basat principalment en la capacitat de pagament del prestatari per complir, en temps i forma, amb el total de les obligacions financera assumides i destinat a cobrir els costos de finançament, d’estructura i risc de crèdit inherent a cada classe d’operacions de crèdit.

Tampoc consta quina és la circumstància específica del contracte que justifica aquesta desproporció tan notable entre l’interès comú en els finançaments de consum i l’exigit al senyor , ans al contrari, no hi ha prova que demostri que el risc d’insolvència de l’esmentat senyor era tan destacat que justificava l’interès remuneratori aplicat.

Al respecte, el TS, en la Sentència del Ple, diu que “no pot justificar-se una elevació del tipus d’interès tan desproporcionat en operacions de finançament al consum com la que ha tingut lloc en el cas objecte del recurs, sobre la base del risc derivat de l’alt nivell d’impagaments lligat a operacions de crèdit al consum concedides de una manera àgil i sense comprovar adequadament la capacitat de pagament del prestatari, ja que la concessió irresponsable de préstecs al consum a tipus d’interès molt superiors als normals, que facilita el sobre endeutament dels consumidors i porta com a conseqüència que els que compleixen regularment les seves obligacions hagin de carregar amb les conseqüències de l’elevat nivell d’impagaments, no pot ser objecte de protecció per l’ordenament”.

Es compleix el segon requisit per considerar l’interès usurari.

D’acord amb l’article 3 de la Llei de 1908, el contracte litigiós és nul de ple dret i l’únic efecte que produeix és la devolució per part del senyor del capital rebut de la demandada i si hagués satisfet part del capital i interessos vençuts, l’entitat demandada haurà de tornar a l’actor el que, tenint en compte el total del que va percebre, excedeixi del capital prestat.

Cinquè: De conformitat amb el disposat 395 LEC, al ser l’aplanament posterior a la contestació a la demanda les costes s’han d’imposar a la demandada, sobretot en constar a les actuacions que prèviament a la formalització de la present demanda es va fer una reclamació a la demandada esmentada, sense que hagi fet cas a aquest requeriment.

DECISIÓ

Estimo la demanda presentada per davant Caixabank Payments & Consumer EFC, EP, SAU.

Declaro la nul·litat del contracte de targeta de crèdit Visa Classic de 18 de setembre de 2015 existent entre les parts per usura de l’interès remuneratori.

Condemno a la demandada a la restitució al demandant de totes les quantitats abonades que excedeixin del capital disposat més interessos legals i processals i que es determinin en execució de sentència.

Imposo les costes a la part demandada.

Ho signo.